Sunshine

Sunshine
Títol Original	Sunshine
Director	Danny Boyle
Productor	Andrew Macdonald
Guió	Alex Garland
Estrena	20 d'abril de 2007
Durada	107 min
País	Regne Unit
Actors	Cliff Curtis (Searle) Chipo Chung (veu de l'Icarus) Cillian Murphy (Capa) Michelle Yeoh (Corazon) Hiroyuki Sanada (Kaneda) Rose Byrne (Cassie) Benedict Wong (Trey) Chris Evans (Mace) Troy Garity (Harvey)

Sunshine és una pel·lícula que tracta d'un viatge que intenten realitzar una sèrie d'astronautes. Aquests tenen l'objectiu de fer explotar una bomba, de la mateixa massa que l'illa de Manhattan, al Sol per tal de reactivar-lo, ja que s'està apunt d'apagar. Com que el Sol ha perdut intensitat, la Terra està patint una espècie de glaciació. L'expedició protagonista ha estat enviada set anys després de que una altra fracassés. La tripulació comet un error amb els càlculs dels escuts que protegeixen la nau dels raigs solars i això provoca uns danys irreparables a la nau, per la qual cosa hauran d'anar a visitar l'Icarus I, del qual han sentit ones d'alta freqüència que han indicat als protagonistes que la nau és relativament a prop. A l'Icarus I hi començarà a haver una sèrie de complicacions que dificultaran la missió dels nostres protagonistes. En aquest article realitzarem un anàlisi des del punt de vista de la física revisant els aspectes d'aquest camp que apareixen a la pel·lícula.

La Nau

La Icarus II

1.Observatori: És la sala des d'on es pot veure el Sol, utilitzant uns filtres potents (ja que, pot ser molt perjudicial per a la vista). A davant seu s'hi troben les plaques solars i la bomba.

2.Càmera d’aire: La càmera d'aire és allà on es troben els vestits espacials i les comportes de sortida a l'espai.

3.Habitacions: És on descansen el tripulants.

4.Sala Terra: És la sala en el qual el psicòleg utilitza com a solució per l'estrès que sofreixen els tripulants de la nau, ja que a la sala hi ha unes pantalles enormes amb imatges de la terra.

5.Panell de Control: És la sala des de la qual es controla la nau.

6.Sala Comunicació: Tal i com indica el nom, és la sala utilitzada per a les comunicacions. És on van quan volen enviar els missatges cap a la terra, és a dir volen contactar amb les seves famílies o amics.

7.Sala Oxigen: És la sala on tenen un hivernacle amb totes les plantes que produeixen l'oxigen necessari per als tripulants..

L'Anàlisi

Força de la nau per enlairar-se

La nau que nosaltres analitzem va a una velocitat considerablement baixa en relació a altres naus espacials, però un altre punt que també s'ha de tenir en compte és que a la massa de la nau s'hi ha d'afegir la massa de la bomba nuclear que porta. La bomba té la mateixa massa que l'illa de Manhattan, que són 2,5x10¹⁵Kg.

Ara, si calculem la força que hauria de fer la nau per vèncer la força de la gravetat terrestre:

Fórmula que necessitem: $\vec{F}= m \times \vec{a}$

Les dades que tenim són:

• Massa de la bomba: 2,5x10¹⁵ kilograms

• Gravetat terrestre: 9.81 m/s², aproximadament.

$\vec{F}=2.05 \times 10^{15} \times 9.81 m/s^2 \rightarrow \vec{F}= 2.009 \times 10^{16} N$

• També s'hauria de tenir en compte el fregament de la nau amb l'aire, això suposaria que la força que hagués de fer la nau per enlairar-se, fos encara major.

• Com podem observar en els càlculs anteriors, la nau hauria de fer una força molt gran per enlairar-se, però aquesta força només serviria per aixecar la massa de la bomba, ja que no hem tingut en compte la massa de la nau ni dels panells. Cap moment de la pel·lícula fa referència a la massa de la nau, ni del material amb la qual està construïda, ni de la superfície. Per tant, no podem saber quina seria la massa corresponent.

Ara sí, podem fer-nos una idea aproximada del que pesarien els panells de la nau, si aquests estassin fets pel material que té el punt de fusió més alt. Aquest material és el tungstè (explicat a la secció, Resistència de la bomba). Aquest material té una densitat elevada, 19250 kg/m³ . Amb la suposició de que els panells estassin construïts amb aquest material i que aquests han de tenir una gran superfície de manera que puguin protegir tota la nau de l'alta temperatura del Sol, haurien de tenir una gran massa. Això suposaria un gran augment de la massa total de la nau i, per tant, un augment de la força necessària per enlairar-se.

Recordem que això només és un exemple per fer-se una idea del que pesaria la nau si tingués que estar feta d'un material que pogués resistir temperatures molt elevades.

• La conclusió de tota aquesta sumatòria d'inconvenients, és que la força de 2.009 10¹⁶ N no seria suficient per al viatge. Aquest nombre és fa molt enfora de la força necessària per enlairar la nau.

Velocitat de la nau

Per començar aquest anàlisi, al principi de la pel·lícula ens donen una sèrie de dades sobre l'expedició: el temps que duen viatjant i la distància que han recorregut.

• El temps que han viatjat són 16 mesos, que és el mateix que 41472000 segons

• La distància recorreguda des de la Terra és de 89x10⁶ kilòmetres

Amb aquestes dades podem trobar, aplicant la fórmula d'un objecte que té un moviment rectilini i uniforme, la velocitat mitjana que ha tingut la nau:

• $V ={\Delta s \over \Delta t} \rightarrow V= \frac{89000000 km}{41472000 s} \rightarrow V=2.15 km/s$

La velocitat de la nau, si no tenim en compte l'acceleració que té al començament quan s'enlaira, i suposem que duu un moviment rectilini i uniforme, és de 2.15 km/s. Aquesta velocitat no es podria considerar raonable, degut a que és massa baixa, ja que la velocitat per tal que un coet entri en òrbita és de, almenys, entre 28968 km/h i 40555.46 km/h (o, el mateix, 8.04 km/s i 11.26 km/s, respectivament), ja que sinó no es superaria la força de la gravetat. A més, aquesta és la velocitat que adquireixen les naus quan encara s'estan enlairant .

El Sol

El Sol

Com hem comentat la missió de la nau és crear una supernova dins el mateix Sol, ja que aquest s'està apagant. Per començar, cal dir que podem confirmar que quan el Sol es mori, degut a la falta d'hidrogen (combustible del Sol), aquest augmentarà la mida del seu radi en 250 vegades l'actual, convertint-se en una gegant vermella, però això no passarà fins d'aquí a uns 5000 milions d'anys, per tant, la seva extinció no és possible a l'any 2057 (any en el que està ambientada la pel·lícula). A més, quan el Sol es converteixi en una gegant vermella, la seva mida serà tan gran que, possiblement, engolirà Mercuri, Venus i la Terra, per tant, és difícil que s'enviï una missió si tenim en compte això.

Després, també cal dir dir que, a la pel·lícula, la missió s'envia perquè el Sol està perdent intensitat i, amb l'ajuda de la bomba, s'ha d'intentar restituir la intensitat del Sol. L'afirmació anterior és falsa, degut a que el Sol quan s'estigui morint, enlloc d'emetre menys calor, farà el contrari i emetrà una calor que, segurament, no podrem suportar. Per això, aquest és un altre aspecte que es presenta erròniament al llarg de la pel·lícula.

La llum del Sol

La llum és la porció de l'espectre electromagnètic visible per l'ull humà. Però veim que també pot incloure altres formes de radiació electromagnètica. La llum visible és aquella porció de l'espectre electromagnètic amb longituds d'ona entre aproximadament 400nm i 800nm. Deim que la llum també es pot caracteritzar per la seva freqüència.

A la pel·lícula esmenten que la llum del Sol tarda vuit minuts en arribar a la Terra. Utilitzant la fórmula ve, la velocitat d'un cos amb un moviment rectilini i uniforme (aïllant el temps), podem esbrinar si aquesta afirmació és certa:

$Temps = {Dist\grave{a}ncia \over Velocitat}$

Per tant:

• Si la distància entre el Sol i la Terra és de 149.597x10⁶ kilòmetres
• I la velocitat de la llum de 299.792 m/s:

$Temps={149.6 \times 10^6 km \over 299 792 km/s} \rightarrow Temps= 496.67 segons$

I ara ho passarem a minuts: $Temps={496.67\over 60}= 8.28 minuts$

Hem comprovat que el que esmenten a la pel·lícula és cert, la llum solar tarda 8.28 minuts en arribar a la Terra. Així doncs, si aconsegueixen complir l'objectiu de la missió, sabem que la gent a la Terra tardarà aquest temps en observar els efectes de la bomba sobre el Sol.

Gravetat a les naus

La gravetat és la força d'atracció mútua que experimenten dos objectes amb massa. A la superfície del Sol hi ha una gravetat de 274m/s². A la pel·lícula, podem observar que quan tiren la bomba nuclear al Sol amb uns quants dels personatges a dintre d'aquesta, ells poden caminar perfectament dins la bomba (hi ha espai per moure's). Això no és possible, ja que aquesta gravetat tan gran que té el Sol impedeix que cap objecte pugui aixecar-se del terra, és a dir, que han d'estar completament aferrats al costat de la bomba que estigui més proper al Sol. És per això que cal dir que l'aspecte de la gravetat del Sol és completament fals. En aquest cas podem distingir perfectament la ficció de la realitat, degut a que la possibilitat de poder caminar sense cap tipus de problema, és irreal; mentre que la impossibilitat d'aixecar-nos del terra de la bomba seria el més proper a la realitat. A més, cal destacar que a la pel·lícula les naus on es troben els protagonistes (Icarus I i Icarus II) existeix una gravetat, sobre la qual no és dóna a entendre que sigui creada cap aparell especial. Sense cap aparell especial, no hi pot existir cap mena de gravetat a les naus Icarus I i Icarus II, per tant, la gravetat a la nau és producte de la ficció.

Nau orbitant a la terra

Una manera de crear una gravetat artificial és experimentar una acceleració, el Principi d'equivalència faria possible generar una gravetat artificial pel simple fet de mantenir una contínua acceleració sobre la nau espacial. L'inconvenient és que aquest mètode requereix un consum excessiu de combustible per mantenir els motors amb aquesta acceleració.

Un resultat similar és podria arribar a obtenir amb un moviment de rotació. La rotació de un cos genera l'anomenada acceleració centrífuga, una acceleració en la direcció radial, perpendicular a l'eix de rotació. Per això, si ens posem a l'exterior de una roda que gira amb la adequada velocitat de rotació, podríem sentir en el nostre cos una acceleració similar a la terrestre, que ens forçaria a caure cap a fora del cos de rotació. Però aquest mètode tan sols és possible si es superen una sèrie d'inconvenients, com ara que les parets exteriors haurien de suportar una gran càrrega estructural, degut a que a causa de la força centrífuga tot tendeix a escapar-se, si nosaltres estem dins la nau no hi ha problema, ja que tenim les parets d'aquesta que eviten que ens n'anem, però les parets no tenen res que els aturi i tendeixen a escapar-se i, per tant, a separar-se. El segon inconvenient està en que degut al moviment circular es produeixen unes vibracions molt altes, que podrien arribar a destruir la nau.

Aquesta idea també és relacionada directament amb la idea de crear una estació espacial en forma de roda per tal de crear també una acceleració centrífuga.

Intensitat lluminosa del Sol

La llum solar té una lluminositat de 3827x10²⁶ watts ,que si ho comparam amb els 100 watts que consumeix una bombeta de baix consum és una quantitat quasi impossible d'imaginar. A la pel·lícula, just al començament, hi ha un astronauta que permet que els filtres de la nau deixin passar un 2% de la lluminositat solar. El 2% d'un nombre pot semblar molt poc, però si es tracte d'un nombre tan elevat, deixa de ser tan poc, tot i ser molt menys que el nombre inicial. Concretament, el 2% de la lluminositat solar és 7654x10²⁴ watts. I si comparam el nombre obtingut amb una bombeta de baix consum, el resultat ens dona que la lluminositat solar al 2% és 7654x10²² vegades més gran que la bombeta de 100 watts, una llum tan intensa que no podria suportar ni la retina de l'ull ni la pell. Per aquesta raó, la pel·lícula no reflecteix correctament què passaria si un humà es veiés sotmès al 2% de la lluminositat solar.

Vent a l'espai i vent solar

Vent solar

Un fenomen que apareix a la pel·lícula és el vent a l'espai. Aquest vent és impossible que existeixi, degut a que, com que no hi ha atmosfera, el moviment de masses d'aire no es pot produir. Es pot donar el cas d'uns vents artificials, que foren originats per gasos expulsats de les naus de la missió Apol·lo, però tampoc es podrien considerar vent, ja que foren moviments puntuals, el gas es va dispersar ràpidament. El vent solar sí que existeix, però no es tracta de gasos, sinó que són partícules que emet el Sol en totes direccions (el Sol perd 800 kg de partícules cada segon en forma de vent solar ). Aquest vent solar no pot moure cossos, tot i la seva alta velocitat (de 200 a 800 km/s), degut a que té una densitat molt baixa: 6 partícules per cada centímetre cúbic. Si recordem l'escena de la pel·lícula on surt el "vent", pareix que els dos astronautes són empesos per aquest vent i com hem explicat, degut a la poca densitat del vent solar, això seria impossible. Per tot això, el vent que apareix a la pel·lícula, és fals.

La zona morta

Zona d'incomunicació de la nau amb la terra

La zona morta és el punt a partir del qual la comunicació amb la Terra és impossible, ja que hi ha una gran intensitat del vent solar. Durant la pel·lícula, es parla de la zona morta: Es refereixen a que no podran comunicar-se més amb el nostre planeta, abans de passar per l'òrbita de Mercuri. Actualment, les comunicacions a aquesta distància del Sol, no són cap problema, de fet, aquestes comunicacions es podien complir amb la tecnologia dels anys 1970.

Producció d'oxigen

Per poder sobreviure necessiten una font d’oxigen que els mantingui vius durant uns 4 anys. Aquesta font ha de ser suficient per el viatge d'anada cap al Sol i el de tornada a la Terra. Per això, tenen un hivernacle en el qual hi ha moltes plantes que estan il·luminades amb raigs de llum, que els hi permeten realitzar la fotosíntesi i així proporcionar oxigen als astronautes de la nau i, a més, proporcionar-los aliments. Això, per molt que tengui una aparença fictícia, és una solució viable per aconseguir oxigen bastant enginyosa i real, ja que les plantes poden viure perfectament dins una nau i aquesta disposa de tot el que li és necessari a una planta per viure . En conclusió, aquest mètode és possible i, per tant, no és part de la ficció. A mesura que va passant el temps, passen una sèrie de desgràcies que compliquen la producció d'oxigen de les plantes, com per exemple, l'incendi de l'hivernacle, que provoquen la destrucció de l'hivernacle, és a dir de quasi tot l¡oxigen que s'estava produint. Per tant, l'oxigen serà insuficient per a completar la missió. La mort inesperada d’alguns tripulants (o provocada, en un cas) beneficia als sobrevivents proporcionant-los suficient oxigen per, al menys poder arribar al Sol.

Jardí de producció d'oxigen de la Icarus II

Temps del viatge

Punt on es troba la nau en començar la pel·lícula

Tornant a la distància que es troben de la Terra, hem dit que era de 89x10⁶ kilòmetres. La distància total de la Terra al Sol és de 149.597x10⁶ (aquesta distància s'anomena unitat astronòmica ), per tant, en el moment que comença la pel·lícula han realitzat 59.49% del viatge. Ara, si en 16 mesos havien recorregut 89x10⁶ kilòmetres, els 60.597x10⁶ kilòmetres restants els haurien de recórrer en quasi 11 mesos (10.89 mesos exactament). Per aquesta raó, la forma amb la qual transcorre el temps, és poc realista: la sensació és que la resta del viatge el realitzen, tan sols, en uns 10 dies.

Mercuri

Mercuri

La trajectòria de la nau

El planeta Mercuri està relacionat directament amb la pel·lícula, ja que el capità decideix passar-hi per devora per tal d'aprofitar el seu camp gravitatori. A mode d'explicació, per arribar a un punt en l'espai, una trajectòria en forma de línia recta no és la més ràpida i eficient, ja que el camp gravitatori de alguns planetes (en el nostre cas, Mercuri) proporciona una força exterior (força gravitatòria) que ajuda a impulsar-se cap al punt en l'espai que havíem determinat, el Sol. D’aquesta manera arribaran abans al Sol gràcies a l'impuls extern de la força gravitatòria de Mercuri. Així doncs, aprofiten el camp gravitatori de Mercuri i així aprofiten la força d'aquest, que provoca un gran increment de la velocitat de la nau Icarus II.

D'aquesta manera podem dir que l'acció d'aprofitar el camp gravitatori de Mercuri per adquirir una força i, alhora, una velocitat superior a la que té la nau pot ser real.

Però la nau, per tal de no quedar-se a la orbita de Mercuri, hauria de fer fer una força per sortir del seu camp gravitatori. Per sort, la gravetat de Mercuri és 2.78 m/s² (3.53 vegades més petita que la del sol). Això vol dir que la força que hauria de fer la nau per sortir del camp gravitatori de Mercuri (tenint en compte que no surt de la superfície, que ja duu una velocitat inicial i que la seva gravetat és menor) seria molt menor que per sortir de la Terra. Amb aquesta informació podem aclarir que aquest moment del film és completament realista.

Quan passen per devora Mercuri reben un missatge de l'Icarus I. Això és degut a l'elevada quantitat de metall en la superfície del planeta que els actua com a antena.

Temperatures a l'espai

Quan els astronautes surten al buit sense la vestimenta adequada veim que és un fet que no pot ésser real, ja que diuen que la temperatura a l'espai és de quasi -273°C. Podria ser possible que en algun lloc concret fos aquesta, ja que a l'espai les temperatures són molt extremes (entre els -180°C i els 122°C , amb possibilitat d'arribar als -271°C). Tot depèn de si el lloc del qual parlam es troba il·luminat o no pel Sol, ja que tan sols hi ha tres maneres de transmetre calor:

• Per conducció: per exemple, quan toquem un metall calent nosaltres també ens escalfem.

• Per convecció: l'exemple clàssic d'aquest fet és el típic model de l'aigua bullint en un recipient que forma cel·les convectives (bombolles) que transporten la calor de la part inferior a la superior del recipient.

• Per radiació: per exemple, la calor del Sol ens arriba a la terra a través de l'espai.

I com que a l'espai no hi ha matèria que pugui conduir la calor, l'única manera de que arribi calor és per radiació, per tant, la temperatura a l'altra cara de l'escut pot arribar al zero absolut.

Tot i així, és impossible que la temperatura fos tan baixa, ja que el zero absolut (-273.15°C) és una temperatura impossible d'assolir a cap lloc de l'univers. També hem de tenir en compte que tan sols amb la radiació que hi ha a l'espai (produïda en el nostre cas pel Sol), la temperatura mínima que es podria assolir seria de -271°C. Per tant, podríem dir que es gairebé impossible que es trobin a -273°C.

En el cas de que un ésser humà es trobes el temps necessari per congelar-se a l'espai, seria improbable que els teixits es solidificassin, fins al punt de trencar-se degut a un lleuger cop com si fos porcellana (com passa a la pel·lícula). Probablement, el teixit s'aniria morint degut a la falta del torrent sanguini i després que el teixit hagués mort degut a les baixes temperatures. Es podria solidificar ja que, el fred fa que les partícules es deixin de moure, o vibrar en el cas dels sòlids, i amb una temperatura propera al zero absolut el teixit humà es tornaria un material fràgil, però mai no s rompria com la porcellana.

La bomba i l'espai-temps

Un altre aspecte que es comenta a n'aquesta pel·lícula és que quan deixen la bomba aprop del Sol. Entre el Sol i els propulsors incorporats a la bomba, es mesclarà dins l'espai-temps, degut a la velocitat que agafarà per l'atracció de la gravetat del Sol. Aquesta afirmació és absurda, ja que aquesta característica només és pot donar si els objectes o cossos que van a velocitats constants, són properes a la de la llum (299792 km/s),una velocitat que és pràcticament impossible d'igualar si es tracta d'un objecte de construcció humana, i sobretot, que tingui unes dimensions tan grosses com la de la bomba en el nostre cas.

Per tant, és impossible que quan la bomba està apunt d'arribar a la superfície del Sol, la llei de relació espai-temps, és deixi de complir i sigui impossible saber si la bomba tindrà l'efecte desitjat o no sobre la reactivació del Sol.

Panells Solars

Deep Space I

La nau de la pel·lícula té uns panells solars que la protegeixen del Sol quan s'hi exposa directament. Això forma part de la ciència-ficció, perquè com hem anomenat a l'apartat Resistència de la bomba no hi ha cap material que pugui arribar al Sol sense fondre's. I encara avui no s'ha pogut crear cap material que resisteixi la calor i la llum del Sol a la distància que es trobaven ells. En principi la nau podria aguantar la calor del Sol a 149.600.000 km, la distància a la que es troba Mercuri del Sol . Per exemple, la sonda Messenger va fer servir els seus panells solars rotatoris per controlar la temperatura i la generació d'energia, produint energia . De manera que, si només arribassin fins a Mercuri, el seu viatge seria possible. També hi ha hagut una sonda espacial, anomenada Deep Space, que contenia uns panells solars que utilitzaven una de les noves tecnologies, Scarlet (Solar Concentrator Array of Refractive Linear Element Technologies), per a augmentar el seu rendiment: unes lents cilíndriques concentraven la llum solar en una tira de cèl·lules fotovoltaiques i al mateix temps protegien la nau.

Un humà exposat al buit

Una altra qüestió a comentar és si un astronauta podria sobreviure en cas de trobar-se exposat al buit sense un equipatge adequat. La resposta és sí. Hi ha hagut una sèrie de casos en els quals persones han quedat exposades parcialment o totalment al buit, també experiments realitzats amb animals que demostren aquesta afirmació. Aquests experiments es realitzen a les anomenades càmeres d'altitud, que simulen les condicions a diferents altituds de la Terra.

Astronauta amb el seu vestit espacial

Una persona que quedés completament exposada al buit podria sobreviure uns 90 segons, tot i que només romandria conscient en un interval de 9 a 11 segons.

Tot seguit l'humà experimentaria una paràlisi general del cos seguida de convulsions generalitzades. Durant la paràlisi i les convulsions, el vapor d'aigua formaria ràpidament una inflamació en els teixits que poc a poc aniria extingint-se per tot el cos per tal de inflamar-lo, fins que el volum d'aquest seria 2 vegades superior al seu habitual. La pressió arterial cauria durant un període de 30 a 60 segons, mentre que la pressió venosa augmentaria a causa de la distensió de l'aparell circulatori per gas i vapor. Després d'una aglomeració inicial de gas en els pulmons, el vapor de gas i aigua fluiria cap a fora a través de les cavitats bucals i nassals refredant-les fins que quasi arribessin a temperatures pròximes de la congelació; la resta del cos també s'aniria refredant, però més lentament. Més tard apareixerien els problemes neurològics, incloent-hi la ceguesa i altres defectes de la visió, deguts a la inflamació de la còrnia; tot i així, els efectes de ceguesa i els problemes neurològics, desapareixerien ràpidament.

Tot i que un humà experimenti tots aquests canvis en exposar-se al buit, si tingués una ajuda sanitària ràpida i correcta, podria sobreviure en un interval com hem dit de 0 a 90 segons com a màxim; en qualsevol cas, l'humà moriria si cometés l'error d'aguantar la respiració i li provocaria una hèrnia als pulmons, la qual cosa causaria la seva mort o provocar-li danys molt greus.

Existeix el tòpic de que un humà exposat al buit moriria degut a l'ebullició de la seva sang . Això és una afirmació del tot falsa, ja que la sang està a una pressió més alta que la pressió ambiental de l'exterior (en aquest cas el buit). La temperatura sanguínia no bullirà perquè la pressió elàstica dels vasos sanguinis és queda amb una pressió prou alta perquè la temperatura del cos estigui per sota del punt d'ebullició de la sang.

També cal esmentar si l'humà és congelaria o no durant la seva exposició al buit: Un humà no és congelaria, tot i que el caràcter científic enuncií que la temperatura del buit és zero absolut, ja que en el buit realment no hi ha temperatura. No s'hi pot mesurar cap temperatura perquè el buit és alguna cosa que no és allà. Les molècules residuals que existeixen no són suficients per tenir cap efecte. El buit no està fred, no fa calor, realment no és res. A més, els astronautes tendeixen a tenir més problemes amb el sobreescalfament que per mantenir-se calents. Si l'humà (com és en el nostre cas) no disposes de equipament especial, sentiria una mica de frescor degut a l'evaporació dels pels, però no és congelaria en sòlid.

Finalment, arribem a la següent conclusió: A la pel·lícula apareix una part real, tot i que no sigui del tot fidel a la realitat, i una part fictícia.

El so a l'espai

Durant la pel·lícula es veu en algunes escenes un so que imita el que es podria sentir si la bomba explotés. Aquest renou és impossible que es produeixi, ja que a l'espai les partícules es troben tan separades entre elles que no es pot transmetre la vibració necessària per produir so. A diferència d'altres tipus d'energia (per exemple calorífica o lluminosa), que poden viatjar a través del buit, el so necessita un medi material per tal de poder propagar-se . La densitat del medi a través del qual viatja el so influeix en la seva velocitat. Quan viatja a través l’aire, la seva velocitat és de 340 m/s, però pot variar segons la temperatura i la humitat. Aquesta és una de les incoherències més habituals que es produeixen a pel·lícules de ciència ficció que s'ambienten en aventures a l'espai (com el clàssic Star Wars).

L'alt camp gravitatori del Sol

Una altra situació que dona un cert punt de confusió a la pel·lícula és el suposat viatge de tornada, ja que no li dona la importància que té realment. El Sol exerceix una forta acció gravitatòria (Gravetat a les naus), que fa que els planetes girin entorn seu. Si la nau s'atraqués més de compte al Sol, el Sol atrauria a la nau cap a la superfície. Això seria un greu problema, ja que per sortir de l'alta acció gravitatòria del Sol, la nau hauria de fer una gran força per vèncer-la, la qual possiblement, no seria capaç de realitzar a causa de que una altre vegada, aquesta sortida causaria una altre gran consumició de combustible. Si miram al llarg del treball totes les forces que ha hagut de fer la nau durant el viatge, són moltes i, per tant, gastaria una enorme quantitat de combustible.

El Sol també absorbeix matèria, ja que és tan gran i té tanta força que sovint atreu els asteroides i els cometes que passen a prop. Quan cauen al Sol aquests es desintegren. Tenint en compte això, la bomba hauria de ser atreta pel Sol, i consegüentment, desintegrada. La bomba es veu atreta i també es desintegra. El problema és que per desintegrar-se tarda molt, és a dir, que s'ha d'atracar molt a la superfície del Sol, fins que els raigs solars travessen les parets de la bomba.

Un altre aspecte físic a la pel·lícula, on troben un problema és el moment que deixen anar la bomba al punt de llançament, per tal que després es dirigeixi cap al Sol. El problema és que quan l'amollen, la deixen en suspensió enmig de l'espai durant quatre minuts quieta i sense fer cap força amb els propulsors ni res per l'estil. Si ho mirem bé, a la realitat aquesta bomba es precipitaria cap al Sol a causa de l'atracció per la gravetat del Sol.

Resistència de la bomba

Helios II

Un altre moment de la pel·lícula on es mesclen la ciència ficció i la realitat és quan la bomba s'apropa tant al Sol. Arriben a un punt a que s'apropen tant que els rajos solars literalment travessen les parets de la bomba i s'hi generen forats. La superfície del Sol es troba a una temperatura de 6000°C . Es impossible trobar un metall que pugui aguantar aquestes temperatures sense fondre's. El tungstè (W, a la taula periòdica), metall amb el punt de fusió més alt que es coneix (3421.85°C) no podria aguantar aquesta temperatura. Amb aquesta informació, podem afirmar que no hi ha cap material que pugui aguantar una temperatura tan alta com la que hi ha a la superfície del Sol. Dit això, podem afirmar que aquesta escena és 100% ciència ficció.

També podem dir que sabem avui dia el material que resisteix les temperatures més altes en estat sòlid és el diamant, amb una temperatura de fusió de 3823 K. A la pel·lícula parlen d'un metall com escut de la bomba. Pot ser possible que coneguin un nou aliatge que resisteixi temperatures de fusió molt elevades, això no ho sabem del tot cert, ni tampoc coneixem fins quina distància del Sol arriba la nau espacial. Podem dir amb màxima seguretat que la bomba nuclear estigui feta del que sigui, no serà capaç de suportar les temperatures que presenta la corona solar, ja que aquesta arriba a uns 10⁶ K. Qualsevol material a aquestes temperatures es descompondria, la bomba no arribaria a la seu punt d'arribada i, per tant, ens tornam a trobar amb una escena fictícia.

A més, cal observar que a la realitat, l'objecte humà que ha arribat a estar a la distància més propera al Sol va ser la sonda Helios II. Aquesta sonda va ser llançada el 15 de gener de 1976. Va entrar en una òrbita més propera al Sol que Mercuri. Cal destacar que ha estat l'objecte més ràpid construït per l'home, aconseguint arribar als 70,2 km/s en el seu viatge al voltant del Sol.

Glossari de termes

• Supernova: Una supernova és una explosió estel·lar que correspon a l'última etapa de l'evolució de determinats estels.
• Zero absolut: El zero absolut és la temperatura corresponent a 0°K (zero Kelvin) (-273.15°C). Les molècules d'un cos a 0°K deixarien de vibrar. Segons la tercera llei de la termodinàmica el zero absolut és un límit inassolible.
• Unitat astronòmica: Una unitat astronòmica (UA) és una unitat de distància, aproximadament igual a la distància mitjana entre el Sol i la Terra. Equival, aproximadament, a 150 milions de quilòmetres.
• Cèl·lula Fotovoltaica: Una cèl·lula fotovoltaica és un dispositiu electrònic que permet transformar l'energia lluminosa amb energia elèctrica.
• Tungstè: El tungstè o wolframi és un element químic de nombre atòmic 74 que es troba en el grup 6 de la taula periòdica dels elements. El seu símbol és W.
• Scarlet és una tecnologia emprada en els panells solars per a millorar el seu rendiment. Utilitza lents de Fresnel fetes de silici per a concentrar la llum solar sobre les cèl·lules fotovoltaiques, produint una potencia equivalent a un panell solar convencional de major mida.

Pàgines d'interès

• Entrevista: Brian Cox, científic col·laborador en la pel·lícula
• NASA: Simulador de planetes, llunes i naus espacials
• Fòrum: Sunshine