IMPORTANT: Si us voleu donar d'alta, escriviu-nos a wiki@matadejonc.cat

La Carrera Espacial

De Matawiki
Dreceres ràpides: navegació, cerca

The Right Stuff

La Velocitat del So · La Carrera Espacial · Biografies · Fonts d'informació · Viquipèdia


Contingut

Introducció

Al final de 1950 es va iniciar el Programa Sputnik. Aquest projecte de la Unió Soviètica, consistia una sèrie de missions espacials no tripulades per demostrar la viabilitat dels satèl·lits artificials en òrbita terrestre.

Spuntnik 1. El 4 d'octubre de 1957 es convertí en el primer èxit d'aquest programa i alhora el primer satèl·lit artificial de la història a entrar en òrbita. Aquest, marcà l'inici de la carrera espacial, una competició informal entre Estats Units i la Unió Soviètica que va durar aproximadament des de 1957 a 1975 i va suposar l'esforç paral·lel entre ambdós països d'explorar l'espai exterior (amb satèl·lits artificials), d'enviar humans a l'espai i d'enviar un ésser humà a la Lluna.

Els primers satèl·lits es van utilitzar amb finalitats científiques, gairebé tots els posteriors al Sputnik 4, van ser vols de prova, com les naus Vostok o de diferents sondes interplanetàries sense tripulació. Tant el Sputnik com l'Explorer 1 van ser llançats com a part de la participació dels dos països a l'Any Geofísic Internacional. L'Sputnik va ajudar a determinar la densitat de l'atmosfera superior. Les dades de vol de l'Explorer 1 van dur al descobriment del cinturó de radiació de Van Allen per James Van Allen.

Encara que els objectius aconseguits per EEUU i la URSS van proporcionar molt orgull a les seves respectives nacions, el clima ideològic va assegurar que la carrera espacial continuaria almenys fins que el primer humà caminés sobre la Lluna. Abans de que això passés, va fer falta que naus sense tripulants exploressin primer la Lluna mitjançant fotografies.

Després d'enviar animals a les darreres missions espacials, s'atreviren amb els homes. Yuri Gagarin es va convertir en el primer cosmonauta quan entrà, amb gran èxit, en òrbita a bord de la nau russa Vostok 1 el 12 d'abril de 1961. La soviètica Valentina Tereshkova es va convertir en la primera dona de l'espai el 16 de juny de 1963 en la Vostok 6.

Les primeres passes ja s'havien donat. Es passà al programa Apollo i desprès de successives aproximacions i estades majors a l'espai, finalment el 16 de juliol de 1969 l'Apollo 11 duria a terme el repte. Després de cinc dies en l'espai, Neil Armstrong i Buzz Aldrin estaven fascinats i el nord-americà trepitjà per primera vegada la Lluna. Els nord-americans van afirmar que havien estat els primers a posar un home sobre la lluna, per tant, havien guanyat aquesta cursa no oficial. Mentrestant, els científics soviètics van seguir endavant amb els seus propis projectes, però no van admetre la derrota.

EL programa Sputnik

  • El 4 d'octubre de 1957, els científics soviètics van posar en òrbita el primer satèl·lit artificial que girava al voltant de la Terra,l'Sputnik 1 va ser enlairat amb el coet R-7, des del cosmòdrom de Baikonur a Tyuratam. El xiulet que emetia, reproduït a la ràdio i captat pels radioaficionats, es va convertir en una sensació a tot el món, havia començat l'exploració a l'espai. L’Sputnik 1 era una esfera d’alumini, de 58 cm de diàmetre i uns 83 quilograms de pes, que portava quatre antenes de 2,4 i 2,9 metres de longitud. La font d’energia i els instruments de mesura que portava estaven allotjats en una càpsula que també contenia una emissora de ràdio que emetia a 20,007 i 40,002 MHz i que enviava dades a la Terra sobre la temperatura dins i fora de l’esfera; es van codificar amb la duració dels xiulets de radio que emetia, tot indicant que el satèl·lit no s'havia foradat per l'impacte d'un meteorit. Amb les anàlisis dels senyals de radio, es va poder obtenir informació dels electrons de la ionosfera, la densitat de les capes altes de la atmosfera i la propagació de les ones de radio de la ionosfera.

Va orbitar la Terra a una distància de 938 km al seu apogeu i 214, al seu perigeu. l'Sputnik 1 es va incinerar durant l'aterratge, el 9 de gener de 1958.

Imatge de la cabina interior de l'Sputnik 1
  • L'Sputnik 2 es va llançar un mes després, el 3 de novembre de 1957, duent a bord al primer passatger viu, la petita gossa polar de nom Laika. Portava aparells que registraven les seves constants vitals i que van demostrar als científics que un animal podia sobreviure a l'espai dins la càpsula i que, per això, també podia fer-ho un ésser humà.

Era una càpsula cònica de 4 m d'alt amb una base de 2 m de diàmetre. Comptava amb diversos compartiments destinats a allotjar transmissors de radio, un sistema de telemetria, una unitat programable, un sistema de control de regeneració i temperatura a la cabina i instrumental científic. A una cabina segellada i separada de la resta viatjava Laika. Les dades biològiques i de l'enginyeria es transmetien mitjançat el sistema telemàtic de Tral_D, que podia transmetre dades a la Terra durant 15 min per cada òrbita. A bord hi havien dos espectròmetres destinats a mesurar la radiació solar (emissions ultraviolades i raigs X) i raigs còsmics. El Sputnik II no portava càmera de televisió. El Sputnik II, va ser posat en òrbita a 212 x 1660 km amb un període de 103,7 min. Després d'assolir la seva òrbita la punta del con va ser expulsada, però el nucli del bloc A no es va separar com estava planejat. Aquest fet va inhibir el funcionament del sistema de control de temperatura i algunes plaques termoaïllants es van desprendre i la temperatura interior de la nau va assolir els 40 ºC. Es creu que la gossa va morir abans dels deu dies a causa de la calor.

Una competència continua

Mentre els científics soviètics utilitzaven gossos siberians com astronautes, els nord-americans van optar per utilitzar ratolins i micos. A l'estiu de 1958, van llançar un coet que va elevar fins a 8000 km d'altura al ratolí Mia, la petita nau es va perdre en el mar en tornar. Un altre ratolí, Wickie, va tornar però no va proporcionar molta informació per una errada de registres. Més èxit va haver en el cas dels micos, que varen proporcionar valuosa informació per als posteriors viatgers tripulants. Els plans de la missió no proporcionaven un retorn segur de la nau espacial o el seu passatger, fent de Laika la primera víctima de l'espai.

Quatre mesos després de l’Sputnik els americans aconsegueixen llançar l'Explorer I, de mida més petita que l'Sputnik 1. També va accelerar la creació de la NASA i un major increment de la inversió per part del govern d'EUA en la investigació i educació científiques.


  • El primer intent de llançar el Sputnik 3, el 3 de febrer de 1958 va ser fallit, però el segon el 15 de maig va ser satisfactori i va transportar una gran sèrie d'instruments per a investigació geofísica.
  • L'Sputnik 4 es va llançar el 15 de maig de 1960. Duia a bord un maniquí hominoide per a experimentar amb futurs vols tripulats.
  • L'Sputnik 5 va ser llançat el 19 d'agost de 1960 transportant a bord als gossos Belka i Strelka, 40 ratolins, 2 rates i una varietat de plantes. La nau va retornar a la Terra a l'endemà i tots els animals van ser recuperats sans.
  • L'Sputnik 6 va ser llançat l'1 de desembre del 1960 amb els gossos Pchelka i Mushka a bord, a més d'altres animals, plantes i insectes. La càpsula no va poder ser recuperada.
  • L'Sputnik 7 llançat el 4 de febrer de 1961
  • L'Sputnik 8 llançat 12 de febrer de 1961, fou el darrer satèl·lit del programa Sputnik.

Gagarin

El pilot Yuri Gagarin, nascut l'any 1934 a Gzhatsk, Rússia, va ser seleccionat per formar part del primer equip d'astronautes soviètics. El 12 d'abril de 1961, Gagarin es convertí en el primer ésser humà en viatjar a l'espai al fer-ho a bord de la nau Vostok 1.

Fou sotmès a una sèrie d'experiments i de proves per determinar la seva resistència física i psicològica durant el vol. ”.
Fitxer:Gagarin.jpg
Yuri Gagarin

El 12 d'abril del 1961, Gagarin es convertí en el primer ésser humà que viatjà a l'espai. La seva paraula de pas durant el vol fou cedre. Segons els comentaris dels mitjans soviètics, durant l'òrbita Gagarin comentà: “Aquí no veig cap Déu

Durant el vol, fou promocionat del rang de Segon Tinent a Major. Les autoritats soviètiques creien que tenia més possibilitats de morir en el descens que de sobreviure. De retorn a la Terra, Gagarin es convertí en l'ésser humà més famós. Gagarin morí el 27 de març de 1968 quan el Mig-15, que pilotava durant un vol rutinari tingué un accident prop de Moscou.

El projecte Mercuri

els preparatius abans de llançar la càpsula

Als dos primers vols tripulats per l'espai els van seguir altres nombrosos llançaments, tant nord-americans com soviètics. Es llavors, quan es va iniciar el projecte Mercury, va ser el primer programa espacial tripulat dels Estats Units, de 1961 a 1963. El Projecte Mercury va començar el 7 d'octubre de 1958, un any i tres dies després de que els soviètics enviassin el primer satèl·lit a l'espai, l’Sputnik 1. Les càpsules eren estrets habitacles que només permetien la presència d'un tripulants. Aquest projecte va ser la resposta de la NASA davant el lideratge de la Unió Soviètica, enfrontada als Estats Units durant la Guerra Freda. Durant el projecte els enginyers nord-americans van rebre una forta pressió per als desafiaments que implica la construcció d'una nau segura que permetés a l'astronauta arribar fins a l'òrbita terrestre sense ser destruït per les enormes velocitats que això implicava. Contant també amb el buit, les brusques fluctuacions de la temperatura i la radiació de l'espai.

esquema general de la càpsula mercuri

Els inicis

Durant el programa Mercuri, els enginyers nord-americans es van veure pressionats davant els desafiaments que implicaven la construcció d'una nau segura que permetés a un astronauta arribar fins a l'òrbita terrestre sense ser destruït per les grans velocitats que això implicava. Una altra font de preocupacions eren les situacions extremes pròpies de l'ambient espacial: el buit, les brusques fluctuacions de temperatura i la recent descoberta radiació de l'espai. Tot això es complicava més si cap per la necessitat de tornar a entrar a l'atmosfera a alta velocitat i protegir a l'astronauta de les altes temperatures de l'entrada mitjançant l'ús d'escuts de protecció tèrmica.

esbós de la càpsula realitzat per la NASA

La càpsula mercuri

El resultat va ser la creació d'un vehicle de forma balística sense ales que faria la seva entrada a l'atmosfera protegit d'un escut tèrmic que es cremaria durant aquesta etapa. La càpsula Mercury constava de 12,33 m³, dins la càpsula hi havia 120 commutadors, 55 interruptors elèctrics, 30 fusibles i 35 palanques mecàniques. Les càpsules Mercuri van utilitzar dos tipus de coets llançadors:

  • Els primers vols suborbitals van ser llançats per coets Redstone.
  • Per als vols orbitals, les càpsules van ser llançades amb els Atlas-D, uns coets modificats a partir d'un míssil balístic. La seva coberta d'acer era molt prima per a estalviar pes, pel que l'estabilitat estructural la hi proporcionava la pressió del combustible interior.

Les missions Mercuri

Missions no tripulades

La missió Mercury, va començar amb un seguit de llançaments dedicats a la preparació de per poder enviar naus amb un únic tripulant. A la primera missió, varen fer la proposta d'una nau per a dur a terme un viatge suborbital, però aquesta no va enlairar-se. Amb el Little Joe 1, varen fer una prova del sistema d'escapament del llançament durant el vol. Amb el llançament del Big Joe 1 varen provar la pantalla tèrmica i la interfície de la nau Atlas. Amb el Little Joe 6, varen provar l'aerodinàmica i integritat de la càpsula. En la missió de la Little Joe 1A, tornaren a provar el sistema d'escapament del llançament durant el vol. Amb la següent missió, Little Joe 1B, Sam, un mico, fou llançat dins una nau a 85 km d'altitud. La missió Beach Abort la feren per provar el sistema de la plataforma de llançament. La missió Mercury-Atlas 1, va ser el primer llançament de la nau Mercury amb el coet Atlas. Amb la Little Joe 5, van aconseguir el primer vol amb la producció de la nau Mercury. A la missió Mercury-Redstone 1, van fer un llançament de 100 mm, el coet va tornar a caure a la plataforma de llançament a causa d'un problema elèctric. La missió Mercury-Redstone 1A, va ser la primera amb la nau Mercury i el coet Redstone. A la missió Mercury-Redstone 2, van posar el Ham, el primer ximpanzé que feu un vol suborbital. Amb la missió Mercury-Atlas 2, varen fer proves amb la nau Mercury i el coet Atlas. Amb la Little Joe 5A varen fer proves del sistema d'escapament del llançament durant el moment amb condicions més fortes del llançament. Amb la Mercury-Redstone BD, van dur a terme proves del desenvolupament del vol i del coet Redstone. Amb la Mercury-Atlas 3, en canvi, varen fer proves amb la nau Mercury i el coet Booster. Amb la missió de la Little Joe 5B, tornaren a fer proves del sistema d'escapament del llançament durant el moment amb condicions més fortes del llançament. A la missió Mercury-Atlas 4, varen tornar a provar la nau Mercury i el coet Atlas i aconseguiren fer una òrbita. Amb la missió Mercury-Scout 1, varen fer proves amb les xarxes de comunicació. Amb la missió Mercury-Atlas 5, feren el llançament amb l'Enos, el ximpanzé que durant el viatge va fer dues òrbites.

Missions tripulades

Els primers nord-americans a ser escollits per als vols espacials van ser seleccionats d'un grup major de 110 pilots militars triats per la seva experiència en vols de prova i perquè reunien les característiques físiques necessàries. En 1957 es van seleccionar 7 astronautes per a les missions Mercuri. Solament van volar 6 astronautes dels seleccionats, el 7é va ser apartat de la llista de vols a causa de un problema de cor. Tanmateix, La càpsula Mercuri era gran com per a permetre l'entrada de només un astronauta. Dintre de la càpsula havia 120 commutadors, 55 interruptors elèctrics, 30 fusibles i 35 palanques mecàniques.

Per a la seguretat de la càpsula els enginyers l'havien provat la primera vegada amb un Ximpanzé, i posteriorment van passar a fer una altra prova però en aquesta vegada amb un maniquí electrònic que respirava, el que li va permetre als científics determinar l'estabilitat de l'ambient intern de la nau. Una vegada acabada la fase d'experimentació i d'entrenament, el 5 de maig de 1961 Alan Shephard realitzava el primer vol suborbital nord-americà. Donat el lideratge soviètic en l'espai, el govern nord-americà va presentar al món aquest vol suborbital com un vol espacial. No seria fins a nou mesos més tard, el 20 de febrer de 1962 quan l'astronauta John Glenn es convertiria en el primer nord-americà en orbitar la Terra(va fer un total de tres òrbites), el que havia fet Yuri Gagarin un any abans. En aquell moment els soviètics ja havien duit a terme 48 missions suborbitals. Carpenter, amb la missió Mercury-Atlas 7, va fer un total de 3 orbites. La missió Mercury-Atlas 8, va ser a càrrec de Schirra, va fer un total de sis orbites i fou la primera vegada que hi va haver comunicació per radio en viu. La missió Mercury-Atlas 9, a càrrec de Cooper, va ser el primer nord-americà que passà tot un dia a l'espai, va fer un total de 22 òrbites. La primera dona nord-americana en l'espai fou Sally Ride, 20 anys més tard que la dona soviètica. Volien fer una darrera missió, la Mercury 10, que durés tres dies, però la varen desaprovar el 13 de juny de 1963.

Els sis vols de Mercuri van totalitzar 2 dies i 6 h de vol espacial i van permetre aprendre que no només els humans podien arribar a l'espai (com ja havien demostrat els soviètics) sinó que també la necessitat de la seva presència era imperativa per a l'èxit de les missions. Els enginyers nord-americans de terra van aprendre d'aquestes missions la necessitat d'utilitzar xarxes de comunicacions mundials que els permetessin mantenir un contacte constant amb els vols tripulats. Una vegada finalitzat el projecte, s’anuncià la meta de dur un nord-americà a la Lluna i portar-lo de tornada.


Nom oficial Nau Data de llançament Vehícle de llançament Tripulació Objectius Resultat
Mercury Redstone 1 21 de novembre de 1960 Redstone Sense tripulació Primer intent del Programa Mercuri Fracàs
Mercury Redstone 1A 19 de desembre del 1960 Redstone Sense tripulació Primer vol suborbital dels estats units Éxit
Mercury Redstone 2 31 de gener del 1961 Redstone Ham el ximpancé Primer vol suborbital dels estats units amb un ésser viu Éxit
Mercury Redstone BD 24 de març de 1961 Redstone Sense tripulació Vol de proves Éxit
Mercury Redstone 3 Freedom 7 5 de maig de 1961 Redstone Alan B. Shephard Primer americà en un vol suborbital Éxit
Mercury Redstone 4 Liberty Bell 7 24 de juliol de 1961 Redstone Virgil I. Grissom Vol suborbital Éxit
Mercury Atlas 6 Friendship 7 20 de febrer de 1962 Atlas John Glenn Primer Americà en òrbita Èxit
Mercury Atlas 7 Aurora 7 24 de maig de 1962 Atlas Scott Carpenter Vol orbital i experiments científics Éxit
Mercury Atlas 8 Sigma 7 3 de'octubre de 1962 Atlas Walter Schirra vol orbital / primera comunicació per radio en viu Éxit
Mercury Atlas 9 Faith 7 15 de maig de 1963 Atlas Gordon Cooper Vol orbital / prova de duració i experiments Éxit

L'equip humà

Els primers nord-americans en ser escollits per als vols espacials van ser seleccionats d'un grup major de 110 pilots militars elegits per la seva experiència en vols de prova i perquè reunien les característiques físiques necessàries. El 1957 es van seleccionar 7 astronautes per a les missions Mercury:

els set Mercuri

Només van volar 6 dels 7 astronautes seleccionats. Deke Slayton va ser enretirat de la llista de vols a causa d'un problema de cor. Slayton va continuar en el programa espacial com a controlador de missió fins a 1975.

El Projecte Gemini

Durant l'any 1963, els nord-americans van iniciar el projecte Gemini, que consistia en l'enviament de càpsules tripulades amb dos astronautes. Als pocs mesos, també ho van fer els soviètics. El 31 de juliol de 1964, la sonda nord-americana Ranger 7 es va estavellar contra la superfície lunar després de fer 4000 fotografies a curta distància. El març de 1965, el cosmonauta soviètic Leonov va realitzar el primer passeig espacial, encara que subjectat amb un cable a la nau. El desembre de 1965, dues naus nord-americanes, les Gemini 6 i 7 es van acoblar per primera vegada a l'espai, i es va comprovar la possibilitat d'aquest tipus de maniobres. El 3 de febrer de 1966, la sonda soviètica Luna 9 es va posar suaument sobre la superfície lunar i va començar a transmetre fotografies. El mes de juny d'aquest mateix any, també es va posar sobre la lluna la sonda nord-americana Surveyor 1.

El Projecte Apollo

Després de l'èxit dels primers vols tripulats, la NASA va iniciar, el juny de 1966, el projecte Apollo, amb l'ambiciós pla de posar un home a la Lluna. El 20 de juliol de 1969 Neil Armstrong i Edwin Buzz Aldin a bord d'Apollo 11 van allunar al Mar de la Tranquil·litat. Aquesta fita històrica es va retransmetre a tot el planeta des de les instal·lacions del Observatori Parkes (Austràlia). Els primers satèl·lits artificials, des del Sputnik I, van servir per obrir el camí. Van proporcionar dades essencials sobre l'espai i la manera de sobreviure-hi. Els vols tripulats van posar en pràctica les teories dels científics i una vegada comprovat tot, només quedava fer el gran salt, portar un ésser humà al nostre satèl·lit. Abans però, es van realitzar proves cada vegada més complexes: van llançar càpsules amb dos o tres astronautes, més tard un d'ells va sortir per primera vegada a l'espai, i també van enviar satèl·lits a la Lluna per explorar prèviament el terreny. L'últim pas previ va ser el vol tripulat al voltant del nostre satèl·lit.

Preparant el viatge

Després que les primeres naus no tripulades es van posar sobre la superfície lunar i van enviar dades sobre la seva composició i orografia, el pas següent era apropar-se els astronautes mateixos. El 25 de desembre de 1968, els astronautes Broman, Lovell i Anders van arribar a les proximitats de la Lluna amb la seva nau, l'Apollo 8, i es van posar en òrbita al seu voltant, i la van recórrer diverses vegades. Van poder realitzar observacions directes de la superfície i fer noves fotografies perquè els científics busquessin el lloc apropiat per a un allunatge. El març de 1969, l'Apollo 9 va realitzar proves d'acoblament entre un vehicle lunar i la nau. El vehicle va quedar en òrbita estacionària al voltant de la Terra després del vol. El maig de 1969, l'Apollo 10 va recollir un mòdul lunar i va viatjar fins a la Lluna. Allí es van desacoblar la nau i el mòdul i els astronautes van descendir fins a 14 km d'altura sobre el sòl lunar, però sense arribar a allunar, i van tornar més tard a la nau. Així es va comprovar el funcionament de tots els equips.

L'home a la lluna

El pas següent va ser el definitiu: El 16 de juliol de 1969, l'Apollo 11 es va enlairar de cap Kennedy en direcció a la Lluna. Tres dies després es va col·locar en òrbita al voltant del nostre planeta. En la càpsula Columbia es va quedar l'astronauta Michael Collins controlant tot el procés.

El dia 20, Neil Armstrong i Edwin Aldrin van descendir cap a la superfície del satèl·lit a bord del mòdul lunar Eagle, i es va posar amb suavitat. En les primeres hores del 21 de juliol, Armstrong va obrir l'escotilla, va descendir per l'escala i va posar el seu peu sobre la superfície de la Lluna, i el va seguir poc després Aldrin. Van fer unes passejades pels voltants, van recollir mostres del sòl lunar i van instal·lar-hi alguns instruments que havien portat de la Terra. Acabada la missió van pujar de nou al mòdul lunar Eagle, es van enlairar, es van acoblar una altra vegada a la càpsula Columbia i van tornar sense problemes a la Terra.

El novembre de 1969, amb l'Apollo 12 hi va tornar a haver un allunament duit a terme per Conarad, Gordon i Bean. Amb uns resultats satisfactoris. L'abril de 1970 es va repetir un altre allunament, amb l'Apollo 13 a càrrec de Lovell, Haise i Swigert. Aquest però, amb uns resultants insatisfactoris, ja que s'explotà el tanc d'oxigen líquid, la tripulació es va salvar.

El gener de 1971 hi va haver un altre allunament, amb l'Apollo 14, també es portaren a terme experiments científics, amb Shephard, Roosa i Mitchell.

L'abril de 1972 a càrrec de Young, Mattingly i Duke, es va dur a terme un altre allunament on es realitzaren activitats amb el Rover, aquesta vegada amb l'Apollo 16. Finalment ja, amb l'Apollo 17, el desembre de 1972, es va fer un altre allunament i també es realitzaren activitats amb el Rover. Aquesta vegada duita a terme per Cernan, Evans i Schmitt.

Mòdul lunar

El mòdul lunar Apollo era una nau preparada per volar al buit, sense cap capacitat aerodinàmica. El mòdul estava unit al mòdul de comandament i al mòdul de servei, i es separava d'aquests a l'òrbita lunar per emprendre el seu descens a la Lluna amb dos astronautes a bord. Al final de l'estada a la superfície, la fase superior del mòdul lunar s'enlairava per tornar a unir-se als dos mòduls en òrbita lunar. El mòdul de comandament Apollo tenia espai per a una tripulació de tres astronautes, aquest estava unit al mòdul de servei on s'hi trobaven totes les provisions i el motor del Sistema de Propulsió de Servei, que ubicava la nau dins i fora de l'òrbita lunar. Una altra de les novetats d'aquest programa va ser d'implantació d'un sistema de retrobament i acoblament amb una altra nau en òrbita lunar, sistema conegut com a Lunar Orbit Rendezvous (Retrobament d'òrbita lunar.)

Per que les naus Apollo poguessin arribar a la Lluna, va ser imprescindible la construcció del coet Saturn 5 , dissenyat per Werner von Branu, mesurava 110,64 m d'altura i ple de combustible pesava 2700 tones.

Esquema del coet Saturn V

Estava compost per tres fases: S-IC, S-II i S-IVB. L'última fase s'incinerava per enviar la nau fora de l'òrbita terrestre i permetre que emprengues el camí cap a la Lluna. El Saturn 5 utilitzava oxigen i querosè, aquest combustible era cremat per l'etapa S-IC que amb cinc motors més proveïa al coet la velocitat necessària per assolir la velocitat d'escapament (11,2 km/s). Les dues darreres fases, la S-II i la S-IVB, empraven una combinació d'oxigen líquid (LOX) i hidrogen líquid (LH2) que eren incinerats per sis motors J-2, cinc a per a la segona fase i l'altre per la darrera.


Les missions Apollo, van complicar força la feina dels operadors de la Terra, ja que havien de controlar les trajectòries de les dues naus. L'acabament del projecte Apollo va posar al capdavant de la carrera espacial als nord-americans, tot deixant a darrere als soviètics.

Ionització

Quan les naus fan la tornada a la terra assoleixen una gran temperatura exterior (al voltant de 3000 graus centígrads) a causa del fregament amb l'aire de l'atmosfera. Per efecte d'aquesta elevada temperatura, es forma una pantalla d'aire ionitzat que interromp totalment les comunicacions establertes amb la nau durant un període d'uns dos o tres minuts.

Hegemonia en conquerir l'espai

La carrera espacial va ser una competició informal entre Estats Units i la Unió Soviètica que va durar aproximadament des de 1957 a 1975. Va suposar l'esforç paral·lel per tal de superar-se entre ambdós països per tal d'explorar l'espai exterior amb satèl·lits artificials, enviar humans a l'espai i posar un ésser humà en la Lluna. La carrera espacial va començar després del llançament soviètic del Sputnik 1 el 4 d'octubre de 1957. La carrera espacial es va convertir en una part important de la rivalitat cultural i tecnològica entre la URSS i Estats Units durant la guerra freda.

Tal i com exposa la pel·lícula, històricament les primeres nacions que controlaren la terra es convertiren en les potències mundials. Després passaren a ser les que controlaven els oceans i els mars. I, tot seguit, les que dominaven el cel. Només restava dominar l'espai.

Actualment, la lluita és aconseguir la propietat de les terres subaquàtiques del Pol Nord. Tant Rússia com els Estats Units hi estan implicats, ja que tenen costes properes. Les terres subaquàtiques del Pol Nord són riques en metalls valorats, que podrien produir grans béns econòmics per els seus propietaris. El començament d'aquesta carrera el va donar un submarí Rus quan, ara fa pocs mesos, col·locà una bandera Russa en el fons marí del Pol Nord.


Desgràcies a la Carrera Espacial

A n'aquest apartat un explicarem alguns dels accidents que han succeït durant la Carrera Espacial de manera cronològica.

Apollo 1

El 27 de gener de 1967 un incendi en la càpsula espacial Apollo I durant una simulació de llançament va costar la vida als astronautes Gus Grissom, Ed White i Roger Chaffee. A causa de l'atmosfera d'oxigen pur es va provocar un incendi, el foc es va estendre molt ràpidament, gairebé de forma explosiva, i va matar als astronautes en només 16 segons. La falta d'un sistema d'escapament d'emergència en la escotilla de la càpsula va contribuir en part al desastre. Després d'aquest succés, la NASA va haver de redissenyar gairebé per complet la nau Apollo abans de poder garantir el seu ús per a missions tripulades.

A mitjan any 1967, quan tornava a la Terra, el paracaigudes de la primera nau Soyuz no es va obrir i aquesta es va estavellar contra la terra, i va morir el cosmonauta V. Komaroz.

Transbordador espacial Challenger

L'accident del Transbordador espacial Challenger va succeir quan la llançadora del mateix nom es va desintegrar als 73 segons de l'enlairament, el que va produir la mort dels seus set tripulants.

L'accident es va produir per un mal funcionament dels anells-O, unes juntes que han d'assegurar el perfecte aïllament dels coets acceleradors. La nit anterior a l'accident va ser especialment freda, el que va fer que les juntes no tanquessin bé i es va produir una fugida de gas. Aquesta va perforar el dipòsit principal de combustible, que va acabar embolicat en flames. El Challenger va quedar exposat a un vol supersònic incontrolat, el que va dur a la seva desintegració.


Transbordador espacial Columbia

La nau es va desintegrar quan efectuava la reentrada atmosfèrica sobre Texas l'1 de febrer de 2003. La causa de l'accident va ser que l'aïllant tèrmic s'havia danyat durant l'enlairament. La tripulació estava formada per: Rick D. Husband, William C. McCool, Michael P. Anderson, Ilan Ramon, Kalpana Chawla, David M. Brown, Laurel Clark.

Taula cronologica

Any Nacionalitat i nom Missió
1967 Fitxer:Flag of the United States.jpg Virgil I. Grissom Apollo 1
1967 Fitxer:Flag of the United States.jpg Edward Higgins White II Apollo 1
1967 Fitxer:Flag of the United States.jpg Roger Bruce Chaffee Apollo 1
1967 Fitxer:Flag of the Soviet Union.jpg Vladimir Komarov Soyuz 1
1971 Fitxer:Flag of the Soviet Union.jpg Georgi Dobrovolski Soyuz 11
1971 Fitxer:Flag of the Soviet Union.jpg Vladislav Volkov Soyuz 11
1971 Fitxer:Flag of the Soviet Union.jpg Viktor Patsayev Soyuz 11
1986 Fitxer:Flag of the United States.jpg Francis "Dick" Scobee Challenger 51-L
1986 Fitxer:Flag of the United States.jpg Michael J. Smith Challenger 51-L
1986 Fitxer:Flag of the United States.jpg Ellison Onizuka Challenger 51-L
1986 Fitxer:Flag of the United States.jpg Ronald McNair Challenger 51-L
1986 Fitxer:Flag of the United States.jpg Gregory Jarvis Challenger 51-L
1986 Fitxer:Flag of the United States.jpg Christa Corrigan McAuliffe Challenger 51-L
1986 Fitxer:Flag of the United States.jpg Judith A. Resnik Challenger 51-L
2003 Fitxer:Flag of the United States.jpg Rick D. Husband Columbia STS-107
2003 Fitxer:Flag of the United States.jpg William C. McCool Columbia STS-107
2003 Fitxer:Flag of the United States.jpg David M. Brown Columbia STS-107
2003 Fitxer:Flag of the United States.jpg Kalpana Chawla Columbia STS-107
2003 Fitxer:Flag of the United States.jpg Michael P. Anderson Columbia STS-107
2003 Fitxer:Flag of the United States.jpg Laurel Clark Columbia STS-107
2003 Fitxer:Flag of Israel.jpg Ilan Ramon Columbia STS-107
Eines de l'usuari
Espais de noms
Variants
Accions
Navegació
Escola
Imprimeix/exporta
Eines