IMPORTANT: Si us voleu donar d'alta, escriviu-nos a wiki@matadejonc.cat

2001: una odissea de l'espai

De Matawiki
Dreceres ràpides: navegació, cerca
2001: una odissea de l'espai
2001.jpg
Títol Original 2001: a space odyssey
Director Stanley Kubrick
Productor Stanley Kubrick
Guió Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke
Any 1968
Durada 142 minuts
País Estats Units i Regne Unit
Gènere Ciència ficció i Aventura
Actors Keir Dullea (Dave Bowman)

Gary Lockwood (Frank Poole)

William Sylvester (Heywood Floyd)

Leonard Rossiter (Smyslov)

Margaret Tyzack (Elena)


2001 : una odissea de l'espai és una pel·lícula del 1968, dirigida per Stanley Kubrick, que aborda temàtiques com l'evolució humana, la tecnologia, la intel·ligència artificial i la vida extraterrestre. La classe de 4t d'ESO de física i química l'hem estat mirant i analitzant detingudament.

La finalitat de veure aquesta pel·lícula ha estat posar en pràctica tot el que hem estudiat sobre física fins al moment, com la dinàmica i la força gravitatòria, per així poder determinar quines són les exactituds i les inexactituds a nivell científic d'aquesta pel·lícula. Les lleis amb les que més hem treballat han estat:

Hem mirat aquesta pel·lícula perquè és considerada una de les pel·lícules més respectuoses en les lleis físiques. Tot i ser rodada abans del primer viatge humà a la Lluna, va comptar amb un bon assessorament científic. Per aconseguir la màxima correcció possible, tenint en compte els coneixements espacials d'aquella època, Stanley Kubrik va consultar a la NASA. A més, es va fer amb els serveis d'una centrifugadora enorme que va utilitzar com a localització per gravar les escenes interiors de la nau on, al film, s'hi simulava gravetat.

Contingut

Argument

L'argument d'aquesta pel·lícula es divideix en 4 parts principals:[1]


L'alba de l'home

A la Terra una tribu d' homínids de fa uns quatre milions d'anys es dediquen a la recerca d'aliments en el desert africà. Una nit dormen en un petit cràter de roca i, amb la sortida del sol, descobreixen l'existència d'un estrany monòlit negre; un rectangle inert que els inquieta. Poc després, un dels simis descobreix com utilitzar un os com a eina i arma, que els homínids després utilitzen per matar les seves preses. Mostrant superioritat gràcies a l'ús de l'os com a arma i eina, el líder del grup d'homínids llança un os a l'aire i, mentre vola, es converteix en un satèl·lit orbitant a l'espai, quatre milions d'anys després.

Transformació de l'os en un satèl·lit

TMA-1

Cràter Tycho a la Lluna

Milers d'anys després, el Dr. Floyd viatja amb una nau cap a l'estació espacial que orbita la Terra, fent així escala en el seu viatge cap a Clavius[2], una base espacial dels EUA que està situada a un cràter de la Lluna. El viatge és a causa del descobriment d'un estrany monòlit negre en el cràter Tycho, prop de Clavius. Curiosament, aquest monòlit té les mateixes dimensions (1:4:9) que el que van trobar a la Terra els homínids milions d'anys enrere.

La missió dels astronautes és investigar el monòlit, batejat com a TMA-1: Anomalia Magnètica 1 del cràter Tycho. Floyd, amb l'ajuda d'altres científics, examina el monòlit. Mentre aquests observen el monòlit i es disposen a fer-se una foto, el monòlit produeix un renou estrident que deixa a tots els presents atordits. Aquest renou resulta ser unes ones radiomagnètiques que provenen d'un monòlit a Júpiter, i aquí comença la tercera part:

Missió a Júpiter

David i Frank parlant dins la càpsula evitant que els senti HAL

18 mesos més tard, la nau Discovery 1 es dirigeix cap a Júpiter, lloc des d'on es va rebre la senyal de ràdio del monòlit de la Lluna. La nau està tripulada per dos científics, en David Bowman i en Frank Poole i altres tres en estat d'hibernació, però cap d'ells sap en realitat quin és el vertader objectiu de la missió. També compten amb l'ordinador HAL 9000, que sí que coneix la missió real.

Durant el viatge, HAL avisa als científics sobre una avaria en una unitat de comunicació. Fent la comprovació veuen que res està espatllat, i posen en dubte la fiabilitat de l'ordinador. En David i en Frank parlen sobre la possibilitat de desconnectar a HAL, però aquest se n'adona dels seus plans. En un intent d'evitar la seva desconnexió, HAL mata als tres científics hibernats i, a continuació, a en Frank, (mentre es troba en un passeig espacial intentant arreglar errors que HAL ha realitzat a propòsit). Quedant en David com a únic supervivent, desconnecta l'ordinador i recupera el control de la nau, amb la que es dirigeix cap a Júpiter per acabar la missió.

Júpiter i més enllà de l'infinit

A Júpiter, en David abandona la nau embarcant-se en una càpsula i troba un altre monòlit en òrbita al voltant del planeta. En tenir-hi contacte, es veu arrossegat dins un túnel de llum i color. En David es troba a gran velocitat per l'espai amb estranyes visions de colors i formes variades. Al final del trajecte es troba a si mateix, de mitjana edat i encara amb el seu vestit espacial, de peu en una habitació. En David veu versions d'ell mateix envellint progressivament on finalment és transforma en un home vell estès en un llit. Un monòlit negre apareix als peus del llit i, uns instants més tard, es transforma en un fetus gegant dins una esfera transparent de llum, orbitant la Terra.

Escena del viatge cap a Júpiter.

Aspectes físics

Com ja hem esmentat anteriorment, aquesta pel·lícula és considerada una de les millors de la història perquè està molt treballada científicament i respecta el màxim possible les lleis de la física. Encara així,però, existeixen errades degudes, majoritàriament, a les limitacions tècniques a l'hora d'elaborar els efectes especials en aquella època.

A continuació hi ha analitzats, cronològicament, els aspectes físics, tant les exactituds com les inexactituds.


L'alba de l'home

Monòlits
A la pel·lícula apareixen quatre monòlits: un a la Terra, un a la Lluna, un orbitant el planeta de Júpiter i el darrer apareix a l'habitació on en David veu el seu futur, just abans de morir. El primer monòlit és descobert per un grup d'homínids i, d'alguna manera, desencadena un canvi considerable en l'evolució, començant per la capacitat d'utilitzar eines. A vegades se'l considera com la figura de Déu, el qual està en tots els llocs.
Aquests quatre monòlits són unes enigmàtiques estructures de color negre i de proporcions perfectament matemàtiques (1 x 4 x 9).[3] Això significa que les seves proporcions són el quadrat dels tres primers nombres enters (1x1=1, 2x2=4, 3x3=9). Això vol dir que tant pot fer 1 metre d'amplada per 4 metres de llarg per 9 metres d'ample, o 2 per 8 per 18, i així successivament.
En un instant de la pel·lícula podem mesurar a la pantalla que el monòlit mesura 1.5 cm de llarg i 3.4 cm d'alt (mesura original). Per tant, es veu que es compleix la proporció 4 a 9. Tenint en compte aquestes mesures, suposem que fa 0.4 cm d'amplada, perquè:
1.5 *  \frac{1}{4}=0.4cm
També suposam que l'escala de la imatge respecte a com seria en la realitat és d' 1:100 aproximadament, perquè la cadira que apareix a la vora del monòlit mesura 1 cm, i una cadira com aquesta en la realitat fa 1 metre d'alt.[4] Així podem saber que els monòlits mesuren 3.4 metres, ja que:

3.4x100 = 340cm = 3.4m
Dimensions dels monòlits
Kdhs.jpg
Play.png 11:22
No.png






TMA-1

Grip shoes
A la primera escena de la segona part apareix una hostessa que entra per la porta principal d'una sala. En aquella habitació no hi ha gravetat, per la qual cosa el Dr. Floyd dorm fermat amb un cinturó. L'hostessa camina i vesteix d'una forma peculiar: amb sabates de velcro Grip Shoes, un vestit espacial i una gorra. La finalitat d'aquesta vestimenta és la següent: les Grip Shoes li permeten caminar pel sòl de la nau simulant gravetat terrestre, al mateix temps que la gorra evita que els cabells surin. És evident que en aquesta escena han tengut en compte l'estat d'ingravidesa.
Tot i que actualment les botes que fan servir els astronautes no els permeten caminar de cap manera, perquè o bé tenen els peus col·locats en unes plataformes per no anar-se'n flotant, o bé es desplacen flotant per la nau; no utilitzen les sabates de velcro, perquè la força que tenen per aguantar el nostre cos és molt petita. D'altra banda, la NASA no descarta que de cara a un futur viatge a Mart s'ulititzin botes similars a les de la pel·lícula, per permetre que els astronautes puguin caminar còmodament.[5]
Gripp.jpg
Play.png 21:26
Si.png




La gravetat
Després de l'escena anterior, la nau entra dins l'estació espacial giratòria amb forma de dos cercles units per diversos connectors (ponts).
Una diferència que obervam respecte a la nau anterior és la presència de la gravetat. La gravetat és una força, que per tant podem definir com a: F = m * a .[6] En el cas de la gravetat terrestre, l'acceleració seria de 9.81 m/s2. Aquesta gravetat és present perquè intervé el que anomenem Força Centrípeta. Tal com diu el principi d'acció i reacció[7] , si sobre un cos hi actua una força, aquest cos exerceix una força igual però en sentit contrari. Per això la força centrípeta fa força cap endins. Un exemple de força centrípeta seria: lligam una pilota amb una corda i la feim girar en cercle a velocitat angular constant. La pilota es mou en una trajectòria circular perquè la corda exerceix sobre ella una força centrípeta.
La pilota encara té una atracció gravitaròria, però és manté a l'aire gràcies a aquesta força centrípeta.
D'aquesta mateixa manera també es pot crear gravetat a l'espai.
La força centrípeta no s'ha de confondre amb la força centrífuga, que és una força "imaginària" que serveix per explicar, de manera més senzilla, les aplicacions de la força centrípeta. A la pel·lícula, la força del moviment circular de la nau produeix una inèrcia, que "atreu" les persones cap als costats de la nau, donant així una sensació de gravetat[8]. La gravetat de la base és similar a la terrestre (9.81 m/s²), i d'aquesta manera els tripulants i passatgers no troben dificultat a l'hora de caminar.
Anam a veure-ho gràficament:
Nave1.jpg
Una nau que té un radi (R) determinat gira sobre el seu eix amb una velocitat angular constant (ω).
Un cos, per exemple una persona, de massa determinada (m) situat a la paret de la nau experimenta una força centrípeta ja que:
Fc = m * w2 * R.
La força acceleració de la gravetat que es crea, la qual és similar a la terrestres, és la força per unitat de massa en cada punt. La fórmula és:
 a = \frac{F}{m} = w^2 R
2001 space station.jpg
Play.png 22:01
Si.png



Sentit, mida i velocitat de la lluna
Hi ha un detall físic que podem denotar com un error a simple vista. Durant algunes escenes de 2001 podem veure la Lluna. Però no és una Lluna normal, ja que presenta diferents mides i rotacions segons el lloc des d'on es veu. A una escena la Lluna gira amb el sentit de les agulles del rellotge en canvi a la escena següent, que es veu la Lluna per la finestra, podem observar que ha canviat i gira cap a l'altre sentit. A més, han exagerat la grandària de la Lluna, ja que la Lluna només podria tenir les dimensions que es veuen per la finestra si la nau estas pràcticament al costat. Cats.jpg
Play.png 24:46 i 26:35
No.png



Palangana
Aquesta inexactitud és comesa quan l'hostessa va a cercar una palangana amb menjar per al Dr. Floyd. Al moment d'agafar-la, clica el botó d'una màquina i al moment li cau una palangana. Això és totalment impossible, perquè es troba en una situació de gravetat zero i, per tant, no hi ha cap força que pugui atreure la palangana cap al terra i fer-la caure: una força que fes això hauria de ser gravitatòria, i a l'espai no hi ha gravetat. [9] Palangana.jpg
Play.png 33:39
No.png



El menjar i la gorra
Quan el Dr. Floyd es troba de camí a Clavius, podem veure una escena en que està menjant. El menjar es troba dins una espècie de palangana, per on hi surten vàries canyetes. Per ingerir el menjar, Floyd aspira el menjar líquid i el menjar torna cap al recipient. Aquest fet resulta pràcticament impossible: l'únic cas en què es podria complir a l'espai seria que la pressió, fos negativa, i que per tant fes que el menjar retrocedís cap al seu recipient.A més, actualment, el menjar dels astronautes s'ingereix mitjançant tubs de plàstic o alumini, ja que si no, qualsevol substància amb un mínim de líquids sofriria els efectes de la ingravidesa.
Al mateix temps, es veu com el capità de la nau entra dins la sala on es troba el Dr. Floyd per parlar amb ell.
El capità duu una gorra que no està "flotant", sinó que sembla que tingui una atracció cap als peus del capità. Si la falta de gravetat obliga a Floyd a mantenir-se fermat al seient i a les hostesses a dur les "Grip Shoes", aquesta gorra no es pot mantenir tal i com es mostra en la pel·lícula sense cap restricció, es una clara incoherència .
Pa.jpg
Play.png 34:46
No.png





Falta de so
La falta de so és una de les exactituds més ben aconseguides, tant a la segona com a la tercera part de la pel·lícula, és el silenci que hi ha a l'exterior de la nau.
A l'espai no es poden sentir sons, a causa del buit.
La propagació del so es fa mitjançant vibracions que es transmeten de molècula en molècula successivament, però a l'espai, com què no hi ha aire, no té forma de propagar-se.
Un exemple seria l'explosió de una estrella, que genera un tipus d'ona mecànica que és diu “ona de xoc”.
Les ones de xoc són de naturalesa mecànica i necessiten un medi material per propagar-se, en el cas d'una estrella el medi material és, és clar, el propi plasma estel·lar. Naturalment lluny de la supernova no sentirem cap so perquè les ones sonores no poden propagar-se per el "buit" com em dit abans.[1]
Aquest és un dels errors que es solen cometre més sovint a les pel·lícules de ciència ficció. Per exemple, a la pel·lícula Star Wars, moltes naus exploten a l'espai i es sent el renou de l'explosió per fer-ho més impactant.
Senseso2.jpg
Play.png 36:10
Si.png



Aterratge a la Lluna
Aques error fisic es comes quan la nau Aries arriba a la Lluna. A l'aterratge aixeca pols. Aquest fet no és molt sorprenent a simple vista però hem de pensar que a la lluna les condicions són molt diferents. Això no pot ser, perquè a la Lluna no hi ha aire [10]. El fet de que no hi hagi aire fa que no hi existeixi cap agent que pugui aixecar la pols. Podem considerar aquest fet un error sempre que no es tracti dels segunts casos: ls únics casos en què seria possible aixecar pols a la Lluna serien: 1. Que els propulsors de la nau expulsen aire o gas què mogués la pols o 2. Que la pols es desplacés lateralment, sense elevar-se. PolsClavius.jpg
Play.png 38:20
No.png




La terra vista des de la Lluna
En l'escena que el Doctor Floyd es troba sobre la superfície lunar, es veu al fons la Terra. Aquesta té una mida molt similar a la mida real, quasi bé exacta. Es troba en el punt d'elements certs perquè a l'època del rodatge (1968) encara no s'havia arribat a Lluna (1969, per part de l'Apollo 11).[11] Cal tenir en compte que la distància entre la Terra i la Lluna és de 384 000km.[12] Terra2.jpg
Play.png 44:21 i 49:02
Si.png




La gravetat dins la nau
D'altra banda, cal recordar que quan el Dr. Floyd s'està desplaçant cap al monòlit de la Lluna, hi ha gravetat terrestre. Per començar, mentre van cap al monòlit sembla que els tripulants viatgin dins un bus terrestre, perquè es mantenen drets tot el temps i poden caminar sense cap problema ni dificultat. A sobre, un tripulant li serveix cafè al Dr. Floyd amb una tetera. No es veu com surt el cafè, però abans de que es vegi com li serveix, el cafè hauria de sortir flotant de la tetera. Busespacial2.jpg
Play.png 45:00
No.png




La gravetat de la Lluna
Un grup de científics, entre els quals es troba el Dr. Floyd, viatgen a la Lluna per veure el monòlit. Quan caminen per la superfície lunar ho fan d'una manera molt natural, com si fossin a la Terra, on la gravetat es de 9.81 m/s2. Tenint en compte que la la gravetat de la lluna és de 1.62 m/s2, la seva manera de caminar hauria de ser molt més lenta i lleugera. Posem per exemple que la massa de l'astronauta és de 80 kg, i que el seu vestit espacial té una massa d'uns 130 kg: la suma d'aquestes dues masses és de 210 kg. A la Terra, el pes de l'astronauta seria de:
P = 210kg x 9.81m/s2 = 2060.1N
Per altre banda, a la Lluna el pes seria de:
P = 210kg x 1.62m/s2 = 340.2N
La gravetat és sis vegades menor a la Lluna que a la Terra i podem comparar la part de la pel·lícula amb aquest fragment del vídeo de quan la nau l'Apol·lo XI va arribar a la Lluna el 1969, on es pot veure com caminen els astronautes.
Lluna.jpg
Play.png 48:54
No.png



Missió a Júpiter

Propulsió del Discovery 1[13]
Durant el viatge cap a Júpiter, s'enfoca moltes vegades la nau en la que estan els 5 astronautes (3 en estat de hibernació). Ens fixem que és una nau molt gran i llarga amb uns grans motors al darrera però, com ho fan realment per impulsar-se per l'espai?
Normalment, quan es llança una nau a l'espai cap a un lloc en concret, el que es fa és donar a la nau una força inicial per a que es propulsi dins la terra i una vegada a l'espai, on no hi ha gens d'influència per la gravetat, gràcies a una de les lleis de Newton sobre la inèrcia, la nau queda en moviment rectilini uniforme o bé amb una acceleració determinada (Moviment Rectilini Uniforme Accelerat [MRUA]).
Després, en cas de que una nau s'hagi de controlar manualment, com per exemple de la pel·lícula, per agafar a un company mort a l'espai que esta en moviment, aquesta nau es propulsa gràcies a l'expulsió de gasos com per exemple el plasma, el més abundant de l'univers.
La utilització de gasos com a propulsor s'inventà gràcies a la tercera llei de Newton del Principi d'acció i reacció la qual diu: Si un cos fa una força a un altre, el segon exerceix sobre el primer una força igual de sentit contrari. Això vol dir que per impulsar les naus, s'expulsa el plasma cap el costat contrari al que es vol anar i, gràcies a la llei, la força d'expulsió la exerceix també la nau en sentit contrari.
Per acabar, la nau Discovery 1 es propulsa gràcies a sis motors de propulsió de plasma utilitzant amoníac líquid com a combustible.
Discovery1.jpg
Play.png 53:15
Si.png



Gravació d'una escena de "footing" dins la nau
Quan els cinc astronautes es troben de camí a Júpiter, en David es dedica a correr per dins la nau. Ho fa al llarg d'una roda que genera gravetat artificial amb la seva força centrífuga[14]. La càmera que el grava ho fa des de una perspectiva on es pot veure com l'home va donant voltes per la nau. Com és possible gravar això i, a més, tenint en compte les capacitats limitades de la tecnologia de la dècada dels seixanta? Tot i semblar molt complicat, és senzill. L'actor corre dins una roda gegant que simula ser la nau i aquesta es mou a mesura que l'home va avançant. El sistema és el mateix que amb una roda de hàmster, i la càmera es manté fixa darrera l'home. Mentre a nosaltres ens sembla que el qui es mou és l'astronauta, en realitat, el que es mou és la roda. Footing2.jpg
Play.png 53:52
Si.png




Retard
Com sap tothom, les distàncies entre els planetes són molt grans. Les transmissions entre diferents punts de l'espai no són tan senzilles com quan ens comuniquem amb una altre persona dins la Terra. El problema es troba en que les ones d'aquestes transmissions viatgen a la velocitat de la llum (300 000 Km/s),[15] però com que les distàncies a l'espai són molt més grans, aquestes ones necessiten un cert temps per arribar de l'emissor al receptor.
Aquest problema és el que apareix a la pel·lícula 2001. El primer apareix quan el Dr. Floyd realitza una video-cridada des de l'estació espacial a la seva filla, que es troba a la Terra. En aquesta conversa s'aprecia un retard d'un segon aproximadament, el que correspon a la distància entre la Terra i la Lluna (384 000 Km).
També podem veure en un instant del film com, el dia del seu aniversari, l'astronauta Poole rep un vídeo dels seua pares felicitant-lo. Això ho fan per evitar haver de mantenir una conversa en que el retard seria d'entre 33 i 53 minuts. El retard és tan gran ja que la distància entre la Terra i Júpiter és de 590 milions de Km a la part més propera i 970 milions a la part més llunyana.[16]
Entrevista.jpg
Play.png 56:15
Si.png



Propulsió de les càpsules
Les tres càpsules que es troben incorporades a la nau Discovery 1 s'anomenen EVA Pod.[17] Només tenen capacitat per un tripulant i són utilitzades en activitats extra-vehiculars a l'espai exterior. Aquests vehicles funcionen igual que qualsevol altre coet espacial. Disposen de toveres que expulsen un gas a pressió i que pel principi de acció i reacció (tercera llei de Newton), la nau es mou en la direcció i el sentit contrari al gas expulsat.
El que no podem explicar però, és amb quin gas es propulsen les EVA Pod ja que a les escenes que surten, no hi ha cap expulsió apreciable de gasos.
És possible que l'element utilitzat per propulsar les EvaPod sigui l'aire i és per aquest motiu que no es veu.[18]
Capsules23.jpg
Play.png 1:11:10
Si.png




Absència d'estrelles
Tot hi estar a l'espai, no s'hi veuen quasi estrelles. Tenint en compte que a l'espai no hi ha cap factor que impedeixi veure-les, com la contaminació lumínica, això és una inexactitud.
A més, en els pocs moments en què s'hi veuen estrelles, aquestes parpellegen.
És molt important saber que, a l'espai, la llum no es propaga de la mateixa manera que a la Terra: a causa del buit, no pot igual.
En aquest aspecte també hi ha un greu error: les naus espacials no s'haurien de veure senceres, sinó com la lluna, (una cara a la fosca). [19]
Estrelles.jpg
Play.png 1:13:09
No.png



Exposició al buit
En un instant de la pel·lícula, en David s'exposa al buit durant un temps aproximat de 14 a 20 segons.
Però a nivell físic, el cos humà està acostumat a tenir a sobre una pressió atmosfèrica-terrestre. A l'espai, la pressió és nul·la i per això, els líquids del cos tendeixen a l'evaporació.
Amb una exposició al buit d'uns 11 segons, el cos començaria a sofrir paràlisis i convulsions; al cap d'uns 90 segons, el vapor d'aigua s'expandiria i entraria als vasos sanguinis, congelant així el cos.[20]
Per tant, el director de la pel·lícula ho va fer bé per una banda i malament per l'altre. Va encertar amb què l'home no es moriria a l'instant de l'exposició al buit, però es va equivocar amb el temps en el que s'hi troba, ja que només romandria conscient durant una màxim de 10 segons
Eexpo.jpg
Play.png 1:43:22
No.png


Júpiter i Més enllà de l'infinit

Falta de satèl·lits
Al principi de la quarta part, hi ha moments on s'enfoca Júpiter al costat d'un altre planeta. En aquestes escenes, no es veuen cap dels 63 satèl·lits corresponents a Júpiter [21].
Aquest error es veu tant clarament ja que el nombre de satèl·lits que hi hauria d'haver es significatiu.
Jupiter.jpg
Play.png 1:52:50
Si.png


Crítiques

2001 és considerada un clàssic per a molts, però com sempre, hi ha contradiccions i moltes opinions diferents:

  • 2001: una odissea de l'espai és “Probablament, la pel·lícula més ben pensada i documentada en la història del cinema, respecte a la enginyeria aerodinàmica”.[22]
  • “En la meva opinió, aquest clàssic de ciència-ficció és visualment impressionant, brillant i enigmàtic amb un final que és tant desconcertant com sublim." Ivana Redwine[23]
  • “Aquesta pel·lícula està enriquida per efectes increíbles i innovadors, i crea una obra d'art rica, eloquent i visualment poètica.” Tim Dirks[24]
  • “Gràcies a Déu que vaig aguantar aquesta pel·lícula sencera sense matar al meu company de pis. Bé, perquè entengueu fins a quin nivell arriba aquesta atrocitat, us explicaré, la meva percepció, del final: En Dave entra lentament dins una habitació, (no puc enfatitzar lo suficient la paraula lentament ), i allà es va trobant (i convertint) en homes vells fins que, sense cap motiu, es transforma en un fetus gegant”.
Escena final del fetus gegant
Jared Quicksand[25]
  • "És gairebé com si Kubrick pensés que la seva audiència estaria plena d'idiotes. Senyor, jo no sóc idiota. Vaig comprendre el que va passar, i no vaig tenir la necessitat d'estar 15 min per saber com aquests animals van descobrir que podien menjar carn." Louie Mantia[26]
  • "Encara que l’he vist un grapat de vegades, cada vegada que la torn a veure em qued fixada a la pantalla, sens poder fer res més que deixar-me seduir novament per les seves imatges." [27]
  • "La primera vegada que vaig veure 2001: una odissea de l'espai, tenia uns 13 anys. Em va dur al cinema la meva àvia (que va tenir malsons alucinatoris amb la pel·lícula durant setmanes) i no em vaig enterar de res.

Tot allò dels simis, el monument cubista i la nau espacial que no és abordada per les tropes de l'imperi de Darth-Vader, sinó que és boicotejada per un ordinador que no es calla ni davall l'aigua... I el final! Què hi pinta, un fetus gegant? Això no té ni cap ni peus. [28]

  • "2001: Una Odissea de l'Espai inspira a tothom que la vegi. Com una peça exquisita d'art o una simfonia clàssic, és una pel·lícula increíblement única." Jerome Agel [29]
  • "La part dels primats és, com moltes seqüències d'aquesta contradictòria pel·lícula, repetitiva i d'una durada innecessària". [...] "A la tercera part, durant el que sembla més d'un segle, el viatge sembla anar molt bé. Després, abruptament, Hal comença a actuar d'una manera indefiniblament sinistre, i els seus companys decideixen efectuar una lobotomia cibernàutica sobre ell." [...]

I, tot i que en 2 h i 20 minuts només n'hi ha 47 de diàleg, la resta del film està repleta amb material demandant i brilliant per a l'ull i el cervell, formant així un altre irritant i deslumbrant fita per a Kubric, un dels talents més erratics i originals del cinema". Time Magazine [30]

  • "2001: Una odissea de l'espai és una de les meves pel·lícules preferides. És el Big Bang d'aquesta nova generació. Steven Spielberg [31]
  • "No sé que vol dir el final de 2001: una odissea de l'espai. A diferència del cinema de Spielberg, Kubrik regala un final que pot tenir diverses aceptions, això és el que m'inspira." Terry Gilliam, director de cinema [32]
  • "Aquesta pel·lícula va sorgir de la meva idea que l'Univers està replet de civilitzacions intel·ligents". Stanley Kubrik [33]

Referències

  1. Parts de l'argument
  2. Base lunar americana Clavius
  3. Proporcions dels monòlits
  4. Mides cadira
  5. NASA: Botes a l'espai
  6. Gravetat
  7. Lleis de Newton
  8. Inèrcia
  9. Errors de la pel·lícula
  10. Wikipedia: Lluna
  11. Apollo 11
  12. Distància Terra-Lluna
  13. Nau Discovery One
  14. Explicació de la força centrífuga
  15. Velocitat de la llum
  16. Distància Terra-Júpiter
  17. EVA Pod
  18. Propagació dels diferents tipus de ones a l'espai
  19. Dr Eric Christian, Nasa
  20. Temps que es pot aguantar al buit
  21. Satèl·lits de Júpiter
  22. Williams, Craig H.; amb Leonard A. Dudzinski; Stanley K. Borowski i Albert J. Juhasz. (Març 2005). Realizing "2001: A Space Odyssey": Piloted Spherical Torus Nuclear Fusion Propulsion Cleveland, Ohio: John H. Glenn Research Center.
  23. Crítica de Ivana Redwine
  24. Crítica de Tim Dirks
  25. Jared "buddy" Quicksand
  26. Critíca de Louie Mantia
  27. Critíca de Jaka
  28. Critíca de Francisco José Súñer Iglesias
  29. Agel, Jerome, ed. The Making of Kubrick's 2001. New York: New American Library, 1970.
  30. Time Magazine, publicació de divendres, 19 d'abril de 1968.
  31. Carr 2002
  32. Terry Gilliam
  33. Stanley Kubrik

Mata.png
2001: Odisea de l'espai

Aina Garcia - Alexandre Rodríguez - Antònia Solomando - Guillem Suñer - Helena Dodd - Joan Miquel Fernàndez - Joan Tudurí - Jordi Thomàs - LluísFerrer - Marc Campins - Margalida Serra - Neus Mesquida - Pau Solé - Ramon Mendoza

Eines de l'usuari
Espais de noms
Variants
Accions
Navegació
Escola
Imprimeix/exporta
Eines